Una setmana després, el dol continua
6 maig 2010 – 13:17Avui fa una setmana que ens assabentarem de la trista i tràgica notícia de la mort de Tolo Calafat a l’Annapurna. Un fet del qual molts tardarem molt a recuperar-nos. I si alguna cosa m’ha conhortat aquests darrers dies ha estat la mostra de solidaritat de persones que, sense haver arribat a conèixer personalment en Tolo Calafat, han expressat el seu condol i solidaritat cap a la familia de l’alpinista mallorquí. Uns ho heu manifestat en aquest bloc, d’altres m’ho heu comunicat directament. Me vull referir a un de vosaltres en concret. Es tracta d’Albert Ribas, membre del grup excursionista dels Xots, qui me proposa fer-li un homenatge. N’hem de parlar i veure si la Federació Balear de Muntanyisme s’hi posa al capdavent per coordinar-ho.
Mentrestant, la vida continua i el camí de s’Arboçar continua tancat i amb ell l’accés a Planícia per aquesta via pública i tradicional de Banyalbufar. En parlarem, no ho dubteu.
3 respostes a “Una setmana després, el dol continua”
la mort d’en TOLO que no coneixia personalment
m`ha sabut molt de greu.i m`ha recordat la trista desaparicio d’en MATEU MORRO. cercar responsabilitats a segones persones dins situacions d’aquestes es útil… perque hi ha gent
que cobra per això.
crec que salvariem mes gent amb un bon servei de rescat que fent omenatges postums
Per x el maig 10, 2010
Marga:
No ens coneixem personalment però si de vista, ja què, feim feina totes dues a l’Ajuntament.
M’ha sabut molt de greu la mort del teu home, en Tolo, avui fa una setmana i uns dies i cada dia m’en record de la trista notícia.
Et desig que et recuperis i et donc una abraçada a tu i als teus fills.
ànims, cal ésser forta i continuar endavant, ja veuràs com poc a poc tot t’anirà bé.
una abraçada
Joana
Per joana Quiles el maig 10, 2010
Bon dia a tothom; per endavant el meu condòl a tota la familia de’n Tolo i amics seus. Personalment no coneixia a ne’n Tolo i sa mort de algú sempre es motiu de tristeça, i dol.
En aquest càs però, també crec que ha de esser motiu de reflexió, i crec que sa gent que es dedica a l’alta muntanya, hauría de poder -si això es possible i factible- explicar a l’opinió pública quines son les ‘lleis’ que regeixen aquest deport i que es fa en cassos com aquest. Personalment, em sap molt de greu el lamentable espectacle que s’ha oferit amb el creuament de acusacions, especulació sobre el ‘reclutament’ o no de dels sherpas, la impossibilitat o no del seu rescat, etc.
Finalment i em sap greu dir-ho, hi ha una responsabilitat primera i inalienable que es la del propi escalador, i es sobre aquesta sobre la que crec que s’hauría de reflexionar. L’esport d’alta muntanya tal i com jo l’entenc no es només un esport, es una manera de viure i d’entendre el mòn i te un component si voleu de camí- camí espiritual vull dir-,fortament vinculat en aquesta manera de entendre el mon.
Vull pensar que en Tolo va triar, que va calibrar els perills i que ho medità de manera adient; pujar l’Annapurna no es qualsevol cossa, es una prova de foc per a qualsevol escalador- qualsevol de serio, no dels rics que no tenen rès millor que fer que embrutar montanyes per poder contar aventuretes de nin ‘pijo’-. Si no fou així, la seva perdua ens ha de fer realitzar acte de constricció i replantejar la qüestió: la gran montanya no ha de esser un circ-tampoc i sobretot, un circ mediàtic-. A la gran muntanya un home topa amb sa mesura de ses cosses, amb sa seva petitesa, i aquesta es la gran lliçò que ens dona sa gran Natura.
Benvolgut Tolo, allà on siguis, descansa en pau, que la teva perdua tengui un sentit crec que serà el millor homenatge que et podrem retre tots. Gracis
Per Toni el maig 16, 2010